UN VELLET A LA LLUNA

Paco des què era petitó deia que volia ser astronauta. Però per molt que estudiava i treballava, i per moltes proves a què es presentava, mai va ser escollit, i així va complir l'edat màxima per presentar-se a les proves de selecció sense haver arribat a aconseguir seu somni. Molts sentien pena per ell, pensant en tot el temps i l'esforç que havia desaprofitat, i fins i tot els feia llàstima. I malgrat tot el que li deien perquè deixés el seu desig abandonat,Paco va seguir preparant-se com si anés a presentar-se de nou a les proves al mes següent. Així es va anar fent gran, i ja era tot un ancià, quan va rebre la notícia que per a uns experiments mèdics importantíssims calia un astronauta molt gran. A tot el món, només Paco, que ja caminava recolzant-se en un bastó, tenia la preparació suficient per anar en coet. Així que quan ja ningú ho esperava, es va trobar donant passejos espacials per ajudar a la ciència. Els seus coneixements i saviesa durant aquelles missions van servir per eliminar una de les pitjors malalties de la gent gran, i Paco va ser considerat un heroi. Les fotos d'aquell astronauta amb garrot i poques dents van donar la volta al món, convertit en el millor exemple que el saber i la preparació mai sobren, i que l'esforç i la tenacitat sempre tenen recompensa, encara que no sigui com pensem en un principi. Joao Cedeño Sornoza